Llibre: «Sota l'estora del Segle d'or castellà»
[Més informació]
[Més informació]
En Jordi Bilbeny va plantejar fa temps la catalanitat d'El Quixot, de Miguel de Cervantes (Miquel de Servent o Sirvent), i totes les seves obres. Va donar una sèrie d'arguments que després altres membres notables de l'Institut Nova Història han desenvolupat, contrastat i engrandit.
Aquest web és una peça més en la investigació pública de la possible catalanitat d'El Quixot. En ell intentem aglutinar diversos punts de vista a l'hora d'interpretar aquesta obra, sempre des de l'òptica de l'Institut Nova Història.
Altres autors, amb diferents tesis, han escrit molta literatura sobre El Quixot, bé donant suport a la teoria castellana o bé a la que el considera obra anglesa. En aquest web intentem contrapesar aquesta literatura, de les quals ens farem ressò, només si s'escau, per contrastar alguna nota.
L'Institut Nova Història, amb En Jordi Bilbeny pioner i al capdavant, fa molts anys que defensa la catalanitat d'El Quixot, Miguel de Cervantes (possiblement Miquel de Servent) i la resta de les seves obres. Membres de l'INH han publicat articles, llibres i han fet múltiples xerrades divulgatives sobre el tema. Entre els que més l'han estudiat, hi trobem En Jordi Bilbeny, En Lluís Maria Mandado, En Pep Comajuncosa o l'Esteve Renom. I ens cal mencionar especialment també l'Àlex Sendra, que ha analitzat en profunditat els patrons de bona i mala traducció al castellà de Tirant lo blanc i Lo llibre de les donas i ha continuat l'anàlisi d'aquests patrons a La celestina, inciada per En Jordi Bilbeny.
Com passa amb altres propostes de l'INH, aquest és un tema difícil d'abordar per múltiples característiques. Primer, la majoria de gent té fe en el bon funcionament de la universitat, l'acadèmia, diverses altes institucions i els experts que les componen. Segon, la teoria que El Quixot és una obra original castellana és molt estesa ja de fa molts anys i, per tant, adoptar la postura de donar suport a la tesi castellana és la manera més còmoda d'estalviar-se la polèmica. I tercer, dubtar de la teoria castellana suposa ofendre les institucions d'estat i tota la gent que confia en elles, ja que estem pressuposant un robatori amb malícia d'obres cabdals i de la nacionalitat dels autors, per part d'aquestes institucions.
Si els temes poden ofendre, vol dir això que no els hem de poder investigar? Tenen els entorns acadèmics catalans prou llibertat d'actuació com per investigar d'acord amb una tesi que pugui ofendre l'Estat, o vagi gaire contra corrent de la resta d'acadèmia? Tenen els no-catalans la capacitat de sospitar, estudiar, o tan sols tenir en compte la catalanitat d'El Quixot? La resposta a aquestes preguntes ens acaba portant a una formació com l'INH: voluntaris aficionats a la investigació històrica que, decebuts amb el rigor de les posicions oficials, intenten treure el trellat d'una gran maquinària de censura.
Els anys de recerca d'En Jordi Bilbeny ens han dut a dubtar sobre tots els documents de diferents èpoques, ja que l'Estat tenia un control molt important sobre què s'imprimia i com s'imprimia. És difícil distingir quan una publicació ha estat manipulada pels mecanismes censors o quan ha estat completament eliminada intencionadament. Aquesta consciència de manipulació ens fa estar especialment atents a les incoherències que trobem als textos antics, ja que tenim indicis que la censura no hauria funcionat de manera prou perfecta, i amb l'estudi de les incoherències procurem trobar el fil conductor d'una probable realitat històrica.
Evidentment, la feina de cercar la coherència entre les aparents errades dels textos conservats es pot fer de manera tendenciosa, escombrant cap a casa. I és feina dels investigadors de l'INH aconseguir vèncer el prejudici de la tendenciositat, mitjançant el rigor i una bona capacitat comunicativa, malgrat les adversitats que suposa anar contra la posició de bona part de l'opinió acadèmica.
Tot i ser una afirmació a la qual la majoria de gent dóna suport, alhora ens porta a un cul-de-sac. No investigar res i seguir el que pensa la majoria és l'opció més fàcil i el que ens permetrà estalviar més discussions. Però hem plantejat la hipòtesi que potser es tracta d'una traducció del català, i hem de recollir estudis i ajuntar-los per veure si assolim una argumentació suficient.
Amb la Guia d'interpretació pretenem orientar-vos amb més detall respecte a aquesta qüestió.
Tal com hi ha autors que han escrit llibres defensant que l'original d'El Quixot és anglès, nosaltres utilitzem el mitjà del web per mostrar i recollir l'argumentari que ens fa sospitar de la catalanitat d'El Quixot. Depenem de la col·laboració de tants lectors crítics com puguem abastar, i per això l'ús del web ens sembla escaient.
Creiem que amb una investigació en obert agilitzarem aquest procés feixuc d'anàlisi d'El Quixot, així com també en farem arribar els resultats a un públic ben ampli.
En un primer estadi, si no considerem resolta la correcta interpretació del text, ho marquem amb #pendent. Si volem donar més informació sobre què estem anotant, podem marcar-ho amb #lex o #loc.
Si només volem ajudar el lector a entendre vocabulari castellà de l'època, ho marcarem amb #aclariment. Si la traducció anglesa ens ajuda a entendre millor el text, ho marquem amb #ang.
Si sospitem de la catalanitat d'una expressió, o aquesta ens sembla un indici de catalanitat de l'obra, ho marcarem amb #cat.
Sí, però el primer diccionari de definicions castellà data del 1611, el Tesoro de la lengua castellana, o española, de Sebastián de Covarrubias, i per tant és força posterior a les primeres edicions conservades de la primera part d'El Quixot, de Madrid, 1605. Si el 1605 es va confegir una traducció al castellà expressament per amagar-ne un original català, també es podia construir el diccionari del 1611 (i posteriors) a mida d'El Quixot.
Com és normal, aquests diccionaris citen sovint obres de Cervantes per il·lustrar justament les paraules que més ens fan arrufar el nas.
Tenim unes poques traduccions d'El Quixot contemporànies a Cervantes. En elles podem veure fins a quin punt els traductors entenien el text i si, a més, encaixa amb el que trobem al diccionari. Alhora, tot i que el primer diccionari ja sigui posterior a l'edició d'El Quixot, trobem que li manquen encara moltes paraules i expressions que apareixen a l'obra, i només diccionaris posteriors les han incloses.
Ens sembla que els diccionaris són una eina més a l'hora d'establir la nacionalitat dels escriptors, eixamplant, si cal, el castellà amb expressions producte de la creativitat o poca traça dels traductors. Una peça clau, ja que aquests diccionaris i aquestes obres conformaran per a la posteritat el suposat parlar d'aquell moment, que trobem tan diferent del d'avui.
Cal recordar que ens sembla que altres obres, durant tot el segle XVI, han estat mal traduides al castellà, tot engroixudint els diccionaris. Per exemple, el cas de que rejo que tiene: 276
Sí, de molts. Des del primer moment, hem volgut aglutinar en una sola obra —la d'El Quixot anotat— les argumentacions de tot de persones que han investigat en la mateixa línia. Considerem molt important retre'ls reconeixement, i per això totes les anotacions tenen autoria.
Així mateix, també procurarem fer notar l'autoria de totes les contribucions que anem rebent, si l'autor no ens demana el contrari.
La feina més tècnica i de presentació està coordinada per En Lluís Batlle, però el resultat prové de combinar la recerca de molts investigadors, voluntaris i amics que, amb moltes hores de dedicació, han fet possible aquest web.
Sobre les anotacions, moltes contribucions duen un acrònim per designar l'autoria de les opinions representades: JB (Jordi Bilbeny), PC (Pep Comajuncosa), LMM (Lluís Maria Mandado), Perepau Ximenis (PX), LB (Lluís Batlle). Altres noms menys freqüents apareixen sense acrònim.
Tothom ho pot fer, però no tothom pot tenir les seves notes publicades en aquest web. L'equip de redacció avaluarà les notes i, si els sembla que s'escauen, les hi afegirà amb la redacció que els sembli convenient. En cas de conflicte, la redacció pot acordar-se conjuntament, i si no hi acaba havent acord, el comentari no serà inclòs al web.
Al mateix temps, tothom té llibertat d'aixecar un contraweb de crítica i, en aquest cas, segurament procuraríem enllaçar-lo per donar als nostres lectors com més informació, millor.
Una investigació així difícilment s'acaba mai, i a l'Institut Nova Història impera la recerca pública. El degoteig de troballes és constant i públic, de manera que qualsevol pot prendre part en la investigació.
També ens agafem al model de creació release early, release often. Ens sembla adient perquè la investigació tiri endavant al més ràpid possible.
Alhora, l'equip de redacció no sempre pot disposar d'assessorament filològic per mantenir un bon ús del català, i demanem disculpes per endavant per les errades que trobareu. Us demanem que ens les feu saber a fi de poder-les esmenar.
Els investigadors involucrats escriuen les seves anotacions en el seu temps lliure i ens envien les seves troballes i opinions. Llavors, l'equip de redacció, segons els límits de les seves capacitats, escull les més interessants i les publica. La recerca no està mai acabada, la fem de mica en mica i, amb el temps, intentarem aconseguir que la qualitat de les anotacions augmenti.
Així doncs, l'estat actual és el resultat d'una dedicació limitada, fet públic pel fet d'agilitzar l'anàlisi i la col·laboració amb gent d'arreu del territori i no necessàriament vinculada a l'Institut Nova Història. Sabem que hi ha persones que farien la feina molt millor que no nosaltres; esperem que s'hi afegeixin o que proposin mecanismes millors que els nostres.
Les edicions del segle XVIII van començar a adaptar El Quixot per corregir el que consideraven errors d'impressor o del mateix autor. Això ha continuat passant, bé per adaptar El Quixot al castellà dels nostres temps, bé per esmenar més errors, i n'han resultat unes versions cada cop més properes al castellà que coneixem.
Seguint les nostres conjectures, ens sembla que ens hem d'acostar tant com puguem al que considerem el text català d'El Quixot, perdut i, per tant, inaccessible. Així que, per començar, agafem de referència els textos que ens semblen més antics i ens són accessibles.
La codificació Cerv/118 és la referència a l'obra dins el catàleg de la Biblioteca Nacional d'Espanya, i ens sembla la manera més precisa de referir-nos a l'exemplar en qüestió. Segons la teoria castellana, aquest exemplar forma part de l'edició Prínceps, la primera que s'hauria fet.
Hem utilitzat la transcripció del Projecte Gutemberg perquè és de lliure ús. En principi, ha de ser fidel a l'edició del Cerv/118 de la BNE del 1605, però hi ha trets que la fan prou diferent:
Per una banda, tenir-la amb ortografia moderna pot facilitar una mica la lectura i la cerca electrònica. Per altra banda, hem de comprovar a la fotografia de la pàgina la seva correspondència precisa. En tot cas, les nostres notes són fetes sobre el text de les fotografies tal com és imprès a l'edició Prínceps del 1605. No coneixem l'existència de cap altra transcripció millor que puguem utilitzar al web públicament.
Hem decidit publicar una versió inicial del web només amb la primera part d'El Quixot. L'equip redactor no descansa per poder-vos oferir la segona part ben aviat i així disposar de l'obra completa.
Tenim el conegut cas del Tirant lo Blanch. Avui sabem tots els catalans que és una obra original catalana, cabdal de la nostra literatura i de la de tot Europa. És el primer heroi de cavalleries representat com una persona més terrenal que miraculosa, fet que trenca la tendència del moment.
La primera edició que coneixem avui data del 1490, amb signatura de Joanot Martorell. Sabem que va ser una obra de gran èxit, de la qual es van fer dues tirades: una primera de 750 exemplars i una altra poc després d'uns 300 exemplars. De la primera tirada fins als nostres dies només n'han arribat tres exemplars: Un es troba a la Biblioteca Provincial de València; un altre, al British Museum de Londres, i un tercer, a la Hispanic Society of America de Nova York. De la segona edició només en tenim un exemplar i poc més: un a la Hispanic Society of America de Nova York i un conjunt de plecs a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. Tots aquests exemplars semblaven desapareguts fins ben entrat el segle XVIII, quan van ser trobats a Roma, o dit d'altra manera, han desaparegut tots els documents contemporanis al Tirant que parlessin de la seva catalanitat. Després d'aquestes dues edicions catalanes seguides de Tirant lo Blanch, no en sabem cap altra en català fins a la del 1873, a l'inici de la Primera República Espanyola, quan el govern de Madrid tenia bona part dels diputats catalans.
Fins a mitjans del segle XIX, Tirante el Blanco era una important obra castellana d'autor anònim, editada el 1511 (una sola edició en castellà). Només en queda un exemplar a la Biblioteca de Catalunya, que seria imprès pel mateix Gumiel, l'impressor de les edicions catalanes. Tot el que trobem parlant del Tirant fins a la troballa dels exemplars de Roma, es referirà a Tirante el Blanco com a obra castellana.
El 1978, ja acabada la dictadura de Franco, l'editorial Espasa-Calpe SA edita Tirante el Blanco, amb introducció i notes d'En Martí de Riquer, dins la col·lecció Clásicos Castellanos.
El 2006, Vicente Aranda dirigeix una pel·lícula basada en l'obra, i l'anomena Tirante el Blanco.
Precisament molts solen citar que Cervantes parla molt bé del Tirant a El Quixot, i fins i tot arriben a la conclusió que, tractant-se de qui era, havia d'haver-lo llegit de l'única edició castellana que es va fer, la de 1511. En aquest sentit, En Carles Ortiz ens explica en un article perquè creu que Cervantes coneixia l'edició catalana.
També creiem que val la pena mencionar la feina d'en Jordi Bilbeny estudiant la polèmica situació que ens ha dut a tenir només obres castellanes d'alguns autors catalans, al seu article Amagau lo valencià!.
Així és com veiem que estaven escrites les edicions de l'època. Tot i que dificulta lleugerament la cerca electrònica, ens sembla interessant i divertit reproduir l'ortografia original.
El cas del signe 'ſ' és simplement una essa llarga minúscula; actualment l'escriuríem com una essa més, sense distinció. Igualment, veureu un ús indistint de x i j i un ús peculiar de v i u. Recordeu també que tant la j com la i, en majúscula, tenien una sola grafia: I. Per això tenim paraules com Ioue (Jove) o Iayanes (Jayanes).
Des de Quixot.cat, i no entrant en la investigació de la vida del traductor, En Thomas Shelton, creiem que hi ha indicis que demostren certa confusió en traduir, ja que es troben expressions massa estranyes en anglès. Calcs massa clars del català. Per exemple:
Això ens fa pensar que el traductor no era anglès, però el sabia prou bé. I potser el revisor que el va intentar adaptar a l'edició castellana sí que era anglès.
Evidentment, considerem que la confusió sobre la llengua original de moltes obres del Siglo de Oro ni s'acaba ni es comença amb Cervantes. Per a que serveixi només d'introducció:
Aquestes sospites, junt amb les dels robatoris precedents, ens porten a pensar en una traducció d'obres organitzada i a gran escala ja durant el segle XVI, eliminant els originals catalans. Queda molta feina a fer tan sols per donar a conèixer les troballes de molts investigadors que, de mica en mica i fora del corrent acadèmic oficial, aquests van publicant sobretot a través del web de l'INH.
Certament, els textos que ens han arribat de castellà medieval tenen molt de vocabulari aparentment català. La posició acadèmica ens parla d'una gran riquesa lèxica a la llengua castellana, i d'un canvi molt gran entre el castellà antic i el castellà que es parla al segle XVI. L'Àlex Sendra ha analitzat aquesta suposada riquesa lèxica amb paràmetres estadístics, i ens l'ha explicat. Així mateix, ho resumeix en els seus articles El Tirante el Blanco demostra que el segle d'or castellà va ser escrit en català.
Mentre que a l'INH sospitem d'un gran robatori d'obres catalanes, amb la col·laboració de mals traductors, ja el 1575 en una edició del Conde Lucanor de Don Juan Manuel (obra de 1330-1335 segons la viquipèdia castellana) ens anexen al final del llibre un vocabulari de castellà antic per facilitar l'entesa de l'obra als possibles lectors. Un vocabulari que veiem utilitzat també al Quixot castellà, i que si els castellans podien tenir problemes a entendre'l, no en tindrien els lectors de parla catalana.
Hi ha molta feina a fer per aconseguir un estudi prou exaustiu dels vocabularis, de manera que ens permeti entendre quin vocabulari era normal a una i altra època, i considerant el rol de la nació catalana dins d'Hispania. De moment, mantenim la sospita.
Recursos electrònics o d'internet:
Recursos en paper:
Altres anotacions al Quixot, o documents relacionats:
Enllaços d'interés a documents antics relacionats amb El Quixot:
Creiem que el mecanisme de redacció del wiki funciona de manera massa caòtica. Sovint ningú s'atreveix a reescriure el que han escrit els altres o els textos queden sense autoria concreta. En el cas d'aquest web, l'autoria és de l'equip de redacció, i els autors de les idees i les interpretacions són degudament citats.
En tot cas, sempre admetem comentaris relacionats amb la redacció. L'equip els tindrà en compte, i evitarà així la confusió que hi ha als wiki. Igualment actuem amb la reorganització dels continguts: creiem que l'autoritat d'un equip de redacció permet donar més homogeneïtat a una obra i a reorganitzar-la a voluntat.
I tant, procurarem facilitar-ne la descàrrega en la mesura que ens sigui possible. Per això la publicació és en forma de web estàtic. Qualsevol programa de descàrrega recursiva de web us hauria de funcionar bé. Considerem molt important que les obres estiguin com en més mans, millor. Si trobeu algun problema en aquest aspecte, si us plau, feu-nos-el saber.
Alhora, si voleu utilitzar contingut d'aquest web en obres vostres, us demanem que mencioneu aquest web, l'Institut Nova Història i, si convingués, els autors de les idees que heu utilitzat.